Aprendre dels altres i amb els altres és una fita poderosa que obre la ment a idees diferents i ajuda a analitzar la nostra manera de fer, les limitacions però també les destreses.
Aquest és el motiu pel qual l’escola ha fet una visita a Vattuniemen Ala-Asteen Koulu, una escola de primària a la capital finlandesa.
Helsinki és una ciutat tranquil·la, fàcil per a la mobilitat, però també neta i segura. Aquesta afirmació, pròpia d’un turista, és una idea que tant l’Aroa com una servidora vam copsar des del primer moment, un fet que acompanya el tarannà de la comunitat educativa, d’una societat que confia i aposta per l’autonomia dels infants que, des del primer grau (6-7 anys) ja van i tornen sols a l’escola.
L’escola Vattunien es va construir fa uns 4 anys i compta amb una infraestructura realment sorprenent: aules i espais intermedis on es pot fer classe depenent de la proposta programada, però que compten per igual amb seients, pantalles i el material necessari. Cada pis està emmoquetat, adaptat perquè nenes i nens vagin descalços. Podria explicar meravelles de tots els recursos materials que vam observar, per exemple, les aules de crafts plenes d’eines i maquinària pròpia de tallers de fusteria i mecànica, però tret de ser una qüestió realment admirable, no és allò que més ens va fer rodar el cap.
Des del primer instant, el silenci, la calma i el respecte van estar presents, gairebé com un encís del qual calia buscar una causa primera, l’origen d’una actitud apta per a l’aprenentatge dins d’un sistema on cal acomplir tasques concretes en un temps concret.
Així va ser com vam explorar no només el grup de 3r al qual seguíem la major part del temps, sinó un grup de 1r, on el tarannà ja estava instaurat i un grup d’infantil (I5) on potser vam trobar una possible hipòtesi: una atenció natural de pocs nens/es amb un o dos adults que no sempre dirigeixen l’acció dels petits, però tampoc sobreestimulen ni infantilitzen la seva actitud per a ser més propers als nens i nenes. L’adult és un model d’acció i emoció a seguir i no és casualitat que nens de 3 anys s’autogestionin ja en els àpats i en l’ordre i la neteja. Tampoc és coincidència que mestres i alumnes dinin junts, tastant el plaer de la xerrada igual que els aliments. També cal dir que l’horari del bioritme vital finès i el de l’escola es complementen: a les 11:30 dinàvem i a les 14, els petits ja berenaven.
Una setmana ha servit per treure profit a moltes observacions, però no ho hem pogut veure tot i l’anàlisi que en puguem fer, serà d’un moment concret. Del sistema d’ensenyament finès, capto la importància per establir uns mínims d’aprenentatge a cada nivell, però sense gaire espai per a la diversitat. A la llengua finesa se li dona la màxima importància, més tard s’introdueix el suec, segona llengua oficial, però des de 1r de primària l’anglès, el francès, l’alemany i l’espanyol són presents en format d’optativa.
La diferència és una evidència, però la comparació no sempre és constructiva si ens quedem només amb allò que volem veure, allò que volem sentir, allò que només ensenyen els mitjans de comunicació… Personalment, les meves expectatives necessitaven veure més creativitat, potser més infants amb punts de vista diferents, més d’escola italiana, però estàvem a Finlàndia, en una escola preciosa on la gent es parla des de la tranquil·litat de mirar-se als ulls, sense reggaetons al carrer ni samarretes brilli-brilli. Tot i que les estadístiques diguin que els resultats importen, a mi, d’allà em va importar el procés humà.
