Són tres quarts de nou i el carrer ja és ple de gom a gom. Les persones que han arribat ben d’hora són les afortunades de sentir la tranquil·litat que es respira i els primers “bons dies” trenquen el silenci.
A l’escola ja hi ha vida: l’acollida matinal ja ha rebut els primers infants que juguen, pinten i riuen, encara amb la calma de la son que van deixant enrere.
Les portes s’obren i deixem passar les emocions: l’alegria de trobar-nos amb els amics, la incertesa d’allò que passarà, la tristor per acomiadar la família, la sorpresa i la curiositat d’unes classes noves a l’altra banda del pati.
Encetem l’últim trimestre del curs, ja portem un llarg recorregut, i l’escola s’ha convertit en casa nostra. Moltes nenes i nens passen més de la meitat d’hores que estan desperts a dins del centre.
Avui, a cicle inicial, una família espera entrar a la classe per explicar allò que els fa gaudir a casa. Dues nenes els han vist i criden emocionades “Ja són aquí!”. Mentrestant, unes quantes motxilles pugen amb ganes als pisos de més amunt. Els segueix un pare amb un pastís amagat dins d’una bossa. Algú dels de dalt fa anys avui, o potser ha estat el cap de setmana, però de cap de les maneres es perdria compartir el moment amb els companys de classe. Del fons arriba l’olor de brou, per a la sopa que hi haurà a l’hora de dinar.
A cicle mitjà es preparen: en no res sortiran a buscar l’autocar que els portarà a passar una experiència nova on coneixeran coses del món que ens envolta. Algú s’ha deixat la motxilla i els companys el tranquil·litzen fent prediccions de com es resoldrà el problema. No gaire lluny, algú a qui ja no visita ni el ratolí ni la fada de les dents, mesura el forat d’escala, perquè hi va una exposició ben estranya, un artefacte que baixa fins avall i serà motiu d’observació, sorpresa i preguntes per a tothom.
Passa el dia amb sorolls i silencis, alegries i penes, però també cansament. L’esforç per aprendre, a vegades, es nota, altres ens enganya sota la motivació. És necessari tornar a casa, canviar d’espai, descansar per tornar a connectar demà. Nenes i nens esperen l’entrada d’aquells que s’estimen. Alguns s’aproparan ràpidament, altres més lentament i d’altres amb el mòbil a la mà, preludi del mirall que tindran més endavant. Tota mena d’emocions s’esdevindran a la retrobada. Si més no, hi haurà històries per explicar: algunes immediates, altres esperaran un moment inspirador o quedaran guardades al subconscient.
El cercle s’ha completat i un dia no passa mai en va, sempre suma, com a mínim per prendre consciència que demà serà tant igual, o diferent, que avui.
